M’he acabat de llegir dues col·leccions de Federico Moccia . Totes dues pastaleres, un gènere de lectura que m’agrada, i ben bé, no sé perquè ni què és el que més m’agrada. Potser la possible esperança de llevar-me un dia i poder pensar que m’espera un dia semblant al llibre que em vaig llegir un dia; un dia perfecte vist des de l’amor. Potser aquesta esperança fa que molta gent com jo, que ens aficionem a aquest estil de llibres, tinguem aquesta idea. Però de veritat existeix l’amor? O és simplement una esperança que ven? Una ideologia d’amor que m’ha fet comprar i llegir quatre llibres d’aquest autor. L’autor, en alguna pagina s’ha inspirat en la seva pròpia vida? Alguna pagina és certa? Algun paràgraf és sincer? Alguna frase ha sigut recitada per algú en aquest món? En el món de la realitat? Si donem per aprovat que és simplement una falsa esperança, per una banda, m’ofèn tenir la horrorosa esperança de que és possible; però per altre banda, tinc una esperança que no em farà mal. Que m’ajudarà a veure el món en totes les possibilitats impossibles i amb totes les impossibilitats possibles. En fi, podria escriure diverses teories i continuar comentant-les, però no arribaria a una conclusió. Però hi haurà un dia que sabré la veritat. Podria ser demà, la setmana que ve, l’any que ve, no ho sé. Però ben pensat, no tinc pressa; tinc tota la meva vida per endavant. Un dia compartiré la meva historia amb algú altre. Algú amb qui “voler avec toi pour la nuit” sigui possible. Un conte escrit per dos. I abans d’anar a dormir, llegiré les pàgines escrites i perfumades per nosaltres i sabré si m’equivocava. Fins llavors, viuré esperançada.
